La responsabilitat social de l'ofici de periodista (II)
He volgut titular aquests primers posts del 2016 La responsabilitat social de l’ofici de periodista. El títol podria haver estat La responsabilitat social del periodista, sense que hi constés a l’enunciat que es tracta d’un ofici. Però em satisfà, especialment, que l’ofici de la nostra feina es posi en valor.
I és que, a vegades, els periodistes podem tenir la temptació de creure’ns que estem per sobre del bé i del mal, emparats en això que algú va batejar com el quart poder. De fet, qualsevol poder esdevé perillós quan es creu que és impune. I, segurament, alguns han oblidat que la pràctica periodística, a la premsa, a la ràdio, a la televisió o a través de la xarxa, no és res més que un ofici, que té una transcendència social, és veritat, i que aquesta transcendència ha d’anar paral·lela a la responsabilitat social del seu exercici. Per tant, com a ofici que és, ha d’atendre a unes determinades regles de joc. I no sempre és així.
L’exercici del periodisme ha de retre comptes davant la societat, davant l’opinió pública. Com un mecànic, un metge o un lampista. Tots els oficis tenen una clara responsabilitat social. Cap d’ells es pot practicar des de la frivolitat, la mentida o, com subratllava abans, la impunitat. I cap d’ells pot pretendre envair competències dels altres oficis, això que en diríem intrusisme, que, en el cas del periodisme, pot resultar especialment greu. Em refereixo quan un periodista té un interès determinat per ocupar un àmbit que no li és propi, com el de la justícia o la política. Quan el periodista vol suplantar el jutge o el polític, aprofitant la força que té la informació per intentar canviar un estat de coses cap a finalitats generalment poc confessables.
Per tant, em permeto reivindicar, abans que res, l’ofici de periodista. I aquesta reivindicació passa també per conèixer com i en quines condicions s’exerceix aquest ofici. Saber com i en quines condicions es treballa pot ser il·lustratiu per entendre perquè passen certes coses.
En el periodisme, la informació s’ha d’entendre com un bé social i no com un simple producte. Això vol dir que el periodista comparteix la responsabilitat de la informació transmesa. El periodista és, per tant, responsable no només davant dels que dominen els mitjans de comunicació, sinó, en última instància, davant del gran públic, tenint en compte la diversitat dels interessos socials. Ho diu el Codi Internacional d’Ètica Periodística de la UNESCO i així hauria de ser.
Però, ja fa temps, que els mitjans de comunicació (i els periodistes) varen deixar de ser intermediaris per convertir-se en protagonistes de l’escenari social. Avui, les opinions dels comunicadors solen ser un punt de referència perquè la ciutadania es formi les seves pròpies idees sobre l’actualitat.
La globalització i el caràcter efímer de la informació també han contribuït a una certa relaxació de la responsabilitat informativa. M’explicaré. La globalització de la comunicació fa que, molt sovint, ens preocupem més pel que succeeix a milers de quilòmetres en el món, quan, paradoxalment, estem cecs davant el que passa al nostre voltant. Quina responsabilitat podem assumir quan moltes informacions ens arriben mig cuinades i no hem tingut ocasió de trepitjar el lloc dels fets?
Una altra característica de la informació dels mitjans és el seu caràcter efímer. El treball periodístic, avui, es distingeix per explicar el que passa en un espai temporal limitat, quan s’hauria de caracteritzar per la seva contribució a la reflexió sobre el context quotidià. Però el concepte, d’avui, o d’ara, s’ha imposat del tot. Moltes vegades els periodistes no tenim ni prou elements ni prou temps d’haver contrastat les informacions, però aquest avui, aquest ara, ens obliga a construir les informacions donant als esdeveniments més rellevància de la que realment es mereixen. Així, es va teixint una agenda informativa on les qüestions aparentment urgents no són les més importants.
Avui, tenim accés a tanta informació, que aquest excés ens allunya del coneixement i ens confon. És una paradoxa: mai hem disposat de tanta informació com avui... i mai hem tingut un nivell de comprensió tant baix del que està passant. I, en això, periodistes i mitjans també hi tenim una clara responsabilitat.
Estic parlant, especialment, dels mitjans que ja podem considerar tradicionals: premsa, ràdio i televisió. Ja deixo de banda la xarxa, Internet, on la informació és al segon; és la informació continuada i permanent, la que mai s’atura i que s’ha d’engreixar constantment. Una mercaderia informativa -si em permeten una expressió que faré servir més endavant- que, en el cas dels mitjans digitals, se sotmet, també al segon, a tota una legió de comentaris, emparats en l’anonimat, que expressen opinions que, generalment, no paga la pena llegir.
