La responsabilitat social de l'ofici de periodista (I)
He dedicat tota la meva vida a l’ofici que més m’agrada. No sé si se’n pot dir vocació. En tot cas, sí que ho he fet amb plena dedicació, com exigeix el complex món de la comunicació. Des dels 14 anys fins avui, he tingut el privilegi de treballar i guanyar-me la vida a la ràdio i a la televisió com a periodista i, durant molts anys, de forma simultània, dirigint i presentant informatius i programes vinculats a l’actualitat. Avui, que continuo plenament actiu com a periodista (de fet, penso que mai se’n deixa de ser quan es porta a dins), he obert les meves expectatives professionals també cap a altres aspecte de la comunicació, en un sentit molt més ampli.
Actualment, desenvolupo els meus propis projectes de comunicació. I ho faig des de la meva empresa, amb un equip de persones molt competent. Ara, els meus caps són els meus clients. I els nostres projectes no van adreçats solament als mass media, sinó que intento aportar la meva experiència a altres camps de la comunicació, com la consultoria o la formació en habilitats comunicatives, a més de la producció de continguts gràfics, audiovisuals o digitals.
Em ve molt de gust, a l’inici d’aquest 2016, reflexionar en veu alta sobre l’ofici de periodista, un exercici necessari que practiquem molt poc i que penso que hauria de formar part de la nostra agenda de treball amb molta més freqüència. I, més encara, en uns moments com els que ens ha tocat viure, amb escenaris que cada vegada canvien amb més rapidesa.
Voldria destacar, només de començar, precisament això: que vivim en un moment de frontissa. Que mirem cap enrere i res d’allò que veiem del nostre ahir s’assembla a allò que som avui. Una bona part de ciutadans té encara memòria visual de coses i de costums que no havien canviat des dels temps dels romans: la collita del blat, el transport amb cavalleries, la fabricació de carbó al bosc... Per a una bona part d’aquests mateixos ciutadans, els últims seixanta anys -la segona meitat del segle XX- ha estat l’època en què la seva nissaga ha tingut, per primera vegada, accés a un cotxe, a una casa en propietat, a un vot, a la universitat, al divorci, etc... La importància dels temps de frontissa rau en el fet que, qualsevol mirada enrere legitima, d’alguna manera, totes les possibles mirades cap al futur.
Però el futur no és, en ell mateix, un valor indiscutible. En uns quants decennis, hem passat de la fascinació incondicional cap el futur (demà tot anirà millor) a una certa malfiança (la por al demà). Hi han contribuït, decisivament, l’acceleració de la vida i la divulgació massiva i instantània dels esdeveniments. Què ens espera el dia de demà? Em plau avançar que, justament aquest, el de projectar escenaris de futur a partir de la realitat i el coneixement actuals, és l’eix principal d’un nou programa de televisió produït per UNDATIA per a Televisió de Catalunya, que espero vegi la llum aquest 2016 i sobre el que ja fa molt de temps que estem treballant.
En parlaré més endavant en aquest bloc, incidint en altres aspectes sobre la responsabilitat del nostre ofici com a periodistes cap al conjunt de la societat.
