La responsabilitat social de l'ofici de periodista (III)
Com a continuació dels dos posts anteriors, arribo a un altre punt que no vull passar per alt. La informació versus l’opinió. Els fets són sagrats, les opinions són lliures. Sempre ens ho havien ensenyat així. Cal que el lector, oient o telespectador, disposi de prou eines com per saber discernir quan un periodista informa (que descriu i contextualitza) de quan opina (que dóna la seva opinió). I és que la frontera, avui, no està tan clara. Potser ho és més a la premsa, on queda pautada la diferència entre una notícia i una columna o article d’opinió. No tant als mitjans audiovisuals, especialment en alguns, on la barreja d’informació i opinió vulnera les regles més elementals. Per això, quan un a periodista se’l contracta per informar, ha de fer servir les eines bàsiques que, amb el temps i les presses, hem anat perdent pel camí. Eines tant bàsiques com contrastar les informacions abans d’emetre-les.
La responsabilitat social de l’ofici de periodista, entenc que, fonamentalment, s’ha de basar en l’honestedat. Perquè si la càrrega de responsabilitat és tal que li exigim, a més, objectivitat, neutralitat i independència al cent per cent, en aquesta professió no hi quedarà absolutament ningú. Em quedo amb l’honestedat professional, amb la consciència ètica, perquè sé que -encara que m’ho proposi- ni seré prou objectiu, ni seré prou neutral -i davant de segons què, volgudament no ho seré de neutral- i seré massa depenent de segons qui i de segons quines circumstàncies.
I si pensem en l’honestedat i en la ètica com a valors intrínsecs de l’exercici de l’ofici de periodista, hem de posar sobre la taula un debat molt complex, delicat i difícil. El que fa referència a l’àmbit dels tribunals i la justícia. El nostre paper és informar o recrear-nos en judicis paral·lels? El nostre paper és el de limitar-nos a repetir una i cent vegades les mateixes imatges de detinguts -això que s’ha batejat com la pena de telediario- ? El paper de tertulians i d’opinadors és divagar -i pontificar- pel que han llegit o han sentit d’altres periodistes ? Cada vegada, el periodisme és més de taula, de retalla i enganxa, de repetir sense investigar. És l’ofici fàcil, o millor dit, és la negació del nostre ofici. És l’abandonament de la nostra responsabilitat social.
Però, és clar, el periodista no està sol. M’he de referir a les empreses per les quals treballen. Al costat de l’ètica i l’honestedat del periodista, hi ha d’haver també, en paral·lel, l’honestedat i l’ètica de l’empresa, sigui pública o privada. Quan aquesta, de forma deliberada, pren partit per determinats interessos, polítics o econòmics, s’està perdent aquesta garantia fonamental del bon periodisme que es diu credibilitat. L’engany, llavors, consisteix en donar continuadament lliçons d’independència als altres, mentre s’elaboren portades d’escàndol que són veritables editorials a favor dels uns i en contra dels altres. L’engany és, justament, autoproclamar-te el que no ets.
Molts mitjans han deixat d’observar els fets amb certa distància. En alguns casos, perquè miren la història des de dalt, des del poder. En d’altres, perquè formen part del mateix poder. Si el món no es mira també des de baix, es perd la perspectiva.
El periodista no pot veure ni transmetre la realitat des d’un sol costat, ha de mirar des de tots els costats. Només així la informació és de qualitat, és veraç i contrastada. L’exercici professional, així, té els seus fonaments en el respecte a determinats valors i seguint determinades normes de conducta. Són els valors que distingeixen un determinat ofici i li donen fisonomia pròpia. En l’exercici del periodisme, aquest valor distintiu és la veracitat.
El sector de la comunicació és un dels sectors econòmics mundials que ha tingut un desenvolupament i un creixement més gran aquests últims anys. Algunes de les grans corporacions de mitjans, des de la perspectiva empresarial, consideren la informació com una mercaderia. Són conscients que fan un servei que és públic, però també tenen present -com ha de ser- que són una indústria que ha ser econòmicament rendible per continuar funcionant. I aquí és on rau un dels conflictes més latents. En la dificultat, moltes vegades, de compaginar els interessos econòmics de les empreses i les conviccions morals dels periodistes. Un problema que afecta els deures i els drets dels periodistes, que procuren resoldre els Codis ètics. Periodistes que han de fer compatible la seva lleialtat a l’empresa per la qual treballen i, al mateix temps, a la societat a la qual serveixen.
Hi ha una percepció social àmpliament acceptada i que és errònia. Els mitjans de comunicació no són agrupacions altruistes de professionals amb la única finalitat d’informar correctament del que passa. Són empreses amb ànim de lucre que han de respondre al seu objectiu prioritari de maximitzar els seus beneficis. Per tant, han d’atendre diverses funcions, com qualsevol empresa. Ser competitives al mercat, llançar productes atractius, generar beneficis i assegurar la seva capacitat de mantenir-se. Una empresa informativa, per tant, és aquella que es dedica a la compravenda d'informacions, que obre un mercat de notícies, en el qual la principal mercaderia, l’objecte de comerç, és la informació. A partir d’aquesta premissa, si volen molt mercantil, la realitat ens demostra que l’esperada ètica que hauria de regir els mitjans de comunicació no deixa de ser una utopia. Molts de vostès ho poden comprovar a diari, llegint, escoltant o veient com alguns missatges i continguts degraden la credibilitat dels mitjans.
I és que l’audiència, avui per avui, és la principal finalitat dels mitjans, perquè audiència equival a ingressos. Encara que aquí hi ha una equació senzilla i purament numèrica que sembla vàlida, però que és falsa: a més vendes, més encert i més prestigi professional.
L’afany d’empreses periodístiques i de periodistes d’informar primer que la competència sacrifica moltes vegades la confirmació dels fets, desfigura la realitat només pel sol fet d’intentar fer-la més atractiva i més vendible. Per això, i salvant notables excepcions, l’exercici professional del periodisme avui no passa pel millor moment pel que fa al reconeixement del públic general.
Voldria recordar aquí, perquè penso que és important subratllar-ho, que l’exercici professional i els drets que l’emparen no són una exclusiva dels periodistes, sinó una facultat que la societat els ha delegat. I cada integrant d’aquesta societat és el titular del dret a la llibertat d’expressió i d’informació.
