Parlar bé en públic, una habilitat que s'entrena

Ningú no pot discutir que la comunicació s’ha convertit en una eina clau de la gestió empresarial. Però a les empreses, als governs, a les organitza­cions de tot tipus, tothom pensa que en sap, de comunicació. I encara hi ha que pensa que és una cosa menor, d’artesania i de segona línia, quan, de fet, és tot el contrari.

És imprescindible que els directors de comunicació millorin la seva formació empresarial i es con­verteixin en directius de l’empresa, amb capacitat de lideratge i decisió. Han de saber ser la consciència crítica de la companyia, capaços de traslladar-li el que es cou a l’opinió pública.

Avui, tots som emissors i receptors de missatges. Els mitjans de comunicació –sobretot a Internet–, les xarxes socials i les comunicacions mòbils donen veu al ciutadà i permeten propagar ràpidament, a escala mundial, informació, opinions, imatges, rumors, peticions i mobilitzacions.

Per recuperar la confiança perduda, és urgent escoltar més i desenvolupar processos de comuni­cació en què el cercle virtuós es desencadeni i s’integri, d’una manera conscient i consistent, en l’estratègia corporativa. Aquest és un gran repte per al lideratge i el govern de les institucions i les empreses que pretenguin construir i mantenir una reputació positiva.

Al governant, l’empresari o el gestor, els coneixem pel que fan, però també per com transmeten el que fan. La gestió en si no és un argument de venda; el que ven és la percepció que les persones tenen del que fa el governant o l’empresari. La percepció positiva per part de les persones només s’obté amb una bona capacitat per transmetre el que es vol transmetre.

L’habilitat d’exposar una idea és tan important com la idea en sí mateixa. En l’exposició d’una idea, hi intervenen dos elements: la comunicació verbal –el fons: la paraula, el contingut– i la comunicació no verbal –la forma: com ho diem, el llenguatge del cos.

La capacitat de parlar en públic és una habilitat que s’entrena i es desenvolupa amb la pràctica. Per parlar en públic, s’utilitzen eines i tècniques que permeten fer exposicions orals clares, ordenades i convincents.

La cultura anglosaxona sempre ha dedicat atenció a l’oratòria. En el nostre entorn immediat, a l’escola i a la universitat, no es fomenten els dots oratoris, ans al contrari: un “càstig” és sortir a la pissarra i explicar la lliçó a la classe, és a dir, el càstig és parlar en públic.

En el món modern, la qualitat de vida està molt vinculada a la qualitat de la comunicació. Parlar bé és cada vegada més necessari, tant a la feina com en altres àmbits de la societat. En el context professional de primer nivell, les capacitats d’expressió oral i de redacció són cada cop més valorades. Tant l’una com l’altra s’afinen, precisament, parlant i escrivint.

I és que fer-se entendre és el primer requisit per convèncer.