La responsabilitat social de l'ofici de periodista (i V)
Vull tancar aquesta sèrie de posts, subratllant on posen l’accent els codis ètics i on la responsabilitat social de l’ofici de periodista s’ha de tenir més clara. La majoria coincideixen que en les catàstrofes i les tragèdies humanitàries, en la immigració, en el terrorisme, la informació de tribunals, la violència de gènere o la discapacitat, per posar alguns dels exemples més destacats.
Un estudi publicat ja fa anys resumia els deu aspectes bàsics que s’aprecien en gairebé tots els documents ètics elaborats fins avui i que pauten l’activitat dels mitjans i dels periodistes:
1er. El reconeixement de la importància actual dels mitjans i de la seva influència, fins el punt que s’han convertit en un element configurador fonamental de les nostres societats. Això ha fet que les seves funcions s’hagin ampliat i que la seva influència es fa sentir en nous problemes i àmbits. Això planteja i reclama una exigència ètica de major responsabilitat en la seva actuació.
2n. La presa de consciència de l’enorme impacte negatiu que pot generar un funcionament inapropiat dels mitjans. No se’ls pot fer responsables als mitjans dels problemes, però un us inadequat pot augmentar, agreujar o dificultar la solució d’aquests problemes.
3r. L’apel.lació a l’ideal de responsabilitat social dels mitjans. Aquí s’apunta justament el contrari: al reconeixement del paper positiu que els mitjans poden desenvolupar en la solució dels mateixos problemes socials que es plantegen.
4t. La compatibilitat amb la llibertat d’expressió, tant dels mitjans com dels periodistes. Cap dels documents a què faig referència es planteja, en absolut, exercir cap tipus de censura ni de límit a la llibertat d’expressió. La censura parteix de la instrumentalització de la comunicació per servir una finalitat que no té res a veure amb aquesta comunicació, amb els seus valors o els seus fins.
5è. El reconeixement del context exigent i complex del treball actual als mitjans, des de les exigències competitives derivades del seu caràcter empresarial fins als efectes distorsionadors de certes rutines productives com ara la velocitat, la falta de temps o la necessitat de síntesi. Si està clar que el periodisme vol contribuir a fer un món millor, un dels primers reptes consisteix en millorar la seva pròpia dinàmica. D’aquí, la preocupació per millorar les pròpies condicions en què es realitza el periodisme, la seva especialització, la importància de la formació permanent, etc...
6è. La crítica de l’ideal de neutralitat periodística. L’ideal de neutralitat ha dominat el plantejament normatiu del periodisme durant molt de temps. És lògic que aquest ideal es qüestioni, quan fa referència a problemes molt greus de la societat, amb les evidents conseqüències negatives per part de qui els pateixen: sofriment, dolor, injustícia, etc... Com apunta algun dels documents, no hi cap la neutralitat entre assassí i víctima o davant de qui pateix. En aquests casos, trencar amb l’ideal de neutralitat no significa caure en el subjectivisme, la parcialitat o la militància partidista. La neutralitat té, aquí, el sentit del compromís.
7è. El reforçament de l’ideal de compromís ètic del periodista. És a dir, és feina de tots, també dels periodistes i dels mitjans, comprometre’s a resoldre els greus problemes socials que patim. Mitjans i periodistes hem de recuperar un ideal mig perdut o debilitat de compromís amb la millora de la societat. En el ben entès que, aquest, no és un compromís polític ni ideològic, sinó ètic. I no d’ètica general -que també- sinó, sobretot, d’ètica de la comunicació: la veritat, el rigor, l’objectivitat, la pluralitat, la comprovació...
8è. La promoció d’un periodisme de solucions. Aquests documents ètics tracten de problemes greus de la nostra societat com el terrorisme, la violència, la imatge de la discapacitat o de la pobresa. És evident que no està en mans dels mitjans solucionar aquests problemes. Però sí que cal esperar d’ells, i dels periodistes, una important contribució a la seva solució. Una bona informació és, d’entrada, un aspecte necessari per fer bé moltes altres coses. Davant del drama fàcil o l’episodi tràgic, tant presents avui als mitjans, cal practicar un periodisme més atent a un adequat tractament dels problemes i al seu context que faciliti una millor comprensió del públic en general.
9è. La promoció d’un periodisme mobilitzador. És a dir, un periodisme capaç d’impulsar als seus destinataris a adoptar un rol més actiu davant dels problemes. No es tracta que aquest periodisme mobilitzador hagi de servir per tots els continguts informatius, formats i gèneres, sinó més aviat com una pràctica davant determinats problemes puntuals. Tampoc es tracta de dir al públic el que ha de fer, practicant un periodisme paternalista o militant. Es tracta, novament, d’informar amb rigor, veritat i justícia perquè la informació generi un bon estat d’ànim entre la població que la pugui motivar a emprendre accions positives.
10è. La promoció d’un periodisme de servei. No hi ha millor manera d’afavorir un periodisme mobilitzador que donant informació que sigui útil pel públic afectat o per qualsevol persona que se senti implicada en un problema. És a dir, ser capaços de promoure un tipus de periodisme en què la informació genèrica s’acompanyi, sempre que sigui possible, d’altres informacions, indicacions i dades que puguin ajudar al públic a actuar per ell mateix en relació a cadascun d’aquests problemes.
Acabo. I vull fer-ho advertint que, en cap d’aquestes reflexions que he volgut compartir, he pretès pontificar sobre els aspectes tractats. Fins i tot, podria estar d’acord amb qui pensi el contrari d’algun punt que he defensat amb certa vehemència. Hi puc estar d’acord, això sí, sempre i quan no es posin en judici la feina ben feta, la voluntat de servei, l’ètica, l’honestedat i el reconeixement cap a un dels oficis més bells (amb b alta) i més vells (amb v baixa) del món.
