La roda de premsa funciona?
La primera roda de premsa de la història va ser la del president dels Estats Units, Woodrow Wilson. Era l'any 1913. Atès que han transcorregut més de cent anys des de llavors, paga la pena preguntar-se si segueix sent una tècnica de relacions públiques òptima avui dia.
La roda de premsa és un recurs extern de les relacions públiques dirigit als mitjans de comunicació. Consisteix en convidar els periodistes perquè cobreixin una determinada explicació, per part d'un o diversos portaveus, de les novetats d'un producte, un estudi, etc. i que després podran preguntar el que considerin oportú.
Normalment, la roda de premsa sol iniciar-se amb l'enviament de la convocatòria (per part de l'empresa, organització o particular) que invita els periodistes a una trobada (especificant dia, hora, lloc, dades de contacte...), seguida del seu enviament via e-mail als periodistes, la posterior confirmació per saber si aquests acudiran a l'esdeveniment, la celebració de la roda de premsa i, finalment, el lliurament d'una nota de premsa amb la informació més destacada.
Hi ha diferents tipus de rodes de premsa que encara tenen molt bona acollida per part dels mitjans de comunicació. Una d’elles és, precisament, la roda de premsa que organitzen els polítics del govern i/o els seus partits. Una altra, reeixida, és la de la presentació de pel·lícules, en les quals els actors i el director es reuneixen per donar a conèixer una nova filmació als periodistes convocats. Aquest tipus de convocatòria també té una gran acceptació de cara donar a conèixer obres de teatre, concerts i altres esdeveniments culturals. La tercera és la que realitzen els entrenadors i jugadors de futbol, que solen fer-se a les sales de premsa dels propis clubs amb un destacable desplegament de patrocinador. En aquest cas, aquesta convocatòria pot ampliar-se, també, a altres esports, com el tennis o el bàsquet. Una altra convocatòria d’èxit és la que organitzen les corporacions i institucions quan volen presentar públicament els seus resultats econòmics o la que compta amb un famós com un reclam informatiu.
La resta de rodes de premsa tenen la seva complexitat. En primer lloc, perquè hi ha pocs periodistes en les redaccions i amb prou feines es mouen de davant de l'ordinador tret que sigui per alguna cosa “realment important”. En segon lloc, perquè si aquesta “cosa important” és la convocatòria d'una empresa anunciant, el més probable és que acudeixin directament els seus companys de publicitat, per tant, més que una roda de premsa estaríem parlant d’una “roda de comercials”. En tercer i últim lloc, perquè avui dia hi ha un altre públic que acudeix a aquestes convocatòries: els bloggers i influencers, que en la majoria de les ocasions tenen més disponibilitat per cobrir aquests esdeveniments i que, precisament, els afavoreix, perquè guanyen visibilitat a les xarxes socials (tot i que cada vegada són més els que volen cobrar per assistir i col·laborar en aquests actes). No obstant això, si l'empresa no posa publicitat en cap mitjà, ni té una notícia de gran envergadura, ni tampoc compta amb cap famós que sigui imatge de la marca, tal vegada haurà de plantejar-se una altra tècnica de relacions públiques per atreure els periodistes. O bé, pot contractar una agència de comunicació perquè li dissenyi una acció a mida.
Més de cent anys després de la celebració de la primera roda de premsa, està clar que l’ideal surrealista s’imposa i el que predomina és “la imaginació al poder”.
