EL DIA DE DEMÀ, el nou projecte televisiu d’UNDATIA comunicació
Totes les televisions, incloses les públiques, pateixen en aquest moment d’un excés de competència quantitativa per l’audiència. Importa més conèixer les xifres fredes del nombre de gent que ens segueix, que no pas si aquesta és realment la nostra gent, aquella a la qual volem arribar i, el que és més important, retenir, allunyant-la de la temptació del zàping.
És evident que la televisió ha deixat de ser l’oracle allunyat del telespectador i s’ha convertit en el fòrum on tothom, activament o passivament, hi pot prendre part. La televisió d’avui s’acosta més a la plaça pública o, en el pitjor dels casos, al celobert. Això comporta la tendència a limitar la temàtica televisiva de participació a conceptes micro (els famosos reality show, les heroïcitats particulars...).
Potser cal tornar a posar el llistó una mica més amunt i abordar conceptes que ens afectin a tots, conceptes macro, però que siguin d’interès general i, allò que és més important, que tinguin una certa perennitat. Conceptes, en definitiva, que siguin més escenari que no pas personatge, més Història -així, en majúscula- que no pas historieta.
En aquesta línia, ja fa molts anys vaig imaginar, escriure i dissenyar un programa de televisió que, finalment, ben aviat veurà la llum. Un programa que pretén mantenir l’atenció del públic sense necessitat de recórrer a les emocions més primàries. Un programa per donar al telespectador els elements necessaris per situar-se en el món d’avui, però, sobretot, en el món del demà. I és que és
Penso que vivim en un moment de frontissa. Mirem cap enrere, i ben poques coses d’allò que veiem del nostre ahir s’assemblen a allò que som avui. Una bona part dels telespectadors té encara memòria visual de coses i de costums que no havien canviat des dels temps dels romans: la collita del blat, el transport amb cavalleries, la fabricació de carbó al bosc... Per a una bona part del públic potencial de televisió, els últims setanta anys –de la segona meitat del segle XX fins avui- ha estat l’època en què la seva nissaga ha tingut, per primera vegada, accés a un cotxe, a una casa en propietat, a un vot, a la universitat, al divorci, etc... La importància dels temps de frontissa rau en el fet que, qualsevol mirada enrere legitima, d’alguna manera, totes les possibles mirades cap al futur.
Però el futur no és, en ell mateix, un valor indiscutible. En uns quants decennis, s’ha passat de la fascinació incondicional vers el futur (demà tot anirà millor) a una certa malfiança (la por al demà). L’acceleració de la vida i la divulgació massiva i instantània dels esdeveniments ens ha fet passar, en ben pocs anys, de la revolta antiautoritària dels setanta a l’eufòria especulativa dels vuitanta; de la por a la guerra atòmica a la por a l’Islam; de la bonança econòmica de molts anys a una crisi econòmica sense precedents.
Abans, la història de la humanitat només es podia explicar quan ja havia passat. L’home era un mer objecte de la Història. Avui, l’home, en tant que subjecte -si més no, subjecte pacient- de la Història, disposa de molta informació sobre els múltiples camins on pot anar a parar. I resulta summament atractiu oferir-li la possibilitat de veure’ls dibuixats. El dia de demà és el títol del programa que estem produint des d’UNDATIA comunicació per a Televisió de Catalunya i que pretén plasmar, en format de docusèrie, aquesta frontissa en què estem vivint. El passat i el present ens ajudaran a comprendre el futur. Es tracta d’ajudar als ciutadans de Catalunya a pensar quines seran les dimensions del demà, en l’horitzó 2050.
