Un any excepcional
L’any que estem a punt de tancar havia de ser excepcional pel que fa als resultats de moltes empreses. Tot apuntava així durant els dos primers mesos de l’exercici. Hi havia confiança i optimisme en l’activitat econòmica i social. Però va arribar una pandèmia que ho va capgirar tot. L’any, per tant, també ha resultat excepcional, però a l’inrevés del que havíem imaginat.
El coronavirus ha suposat una autèntica revolució en tots els àmbits de la nostra vida, individual i col·lectiva, i a nivell global. Tothom s’ha hagut d’adaptar a una situació fins avui desconeguda. També les empreses, amb molts més dubtes que no pas certeses. Hem pronunciat fins a l’esgotament paraules que ja existien, però que no havíem fet servir mai, perquè no ens eren necessàries. Ens hem vist forçats a posar-nos una mascareta que ens ha esborrat els somriures. Hem hagut de treballar des de la distància. Ens hem negat encaixades i abraçades, per si de cas. Ens hem empobrit, econòmicament i socialment. I el més greu de tot: ens hem adonat de la fragilitat de la vida, deixant familiars, amics i coneguts pel camí.
Nous hàbits, que ara formen part de la nostra quotidianitat i apresos a corre-cuita, han arribat per quedar-se. I, fins i tot, hem descobert que alguns d’aquests hàbits son millors que els que teníem més arrelats.
Hi ha un aspecte de tot plegat que no puc ni vull passar per alt: la gestió de la comunicació per part dels responsables públics. Entenc
la complexitat de la presa de decisions davant d’una crisi sobtada i mai viscuda. També puc entendre la suposada bona fe a l’hora de prendre aquestes decisions. Però, el que no és admissible, és el cúmul de despropòsits que han exhibit molts portaveus dels diversos governs i administracions, que han vulnerat els principis més bàsics de qualsevol comunicació de crisi. Massa informació provoca desinformació. Massa portaveus porta descoordinació. Massa protagonisme de qui té poc a dir, ratlla el ridícul. I hem vist i escoltat de tot.
La població no està més informada per un bombardeig continu de dades, moltes vegades contradictòries i, després, rectificades. I així ha estat. No hi ha hagut mesura, amb rodes informatives interminables, excessives, amb una escenografia equivocada, que s’haguessin pogut resoldre amb una sola intervenció diària, breu i contrastada. Els recels entre administracions els hem pagat, altra vegada, els ciutadans. Els poders públics d’aquí han continuat tractant la població com a immadura i poc adulta. Fruit d’això, el to amb què s’han dirigit a l’opinió pública, en la gran majoria dels casos, no ha estat l’adequat. Hi ha exemples que son tot el contrari. Fixem-nos, per exemple, amb el Canadà.
Ara, totes les expectatives estan posades en l’any 2021, un any que no costarà gaire que sigui millor que el que ara deixem enrere, i que mai no oblidarem. Soc dels convençuts que no es viu dels records, ni tampoc de les falses expectatives, sinó del treball, de l’esforç i de la il·lusió per fer les coses ben fetes. I de ser capaços de reinventar-nos per obrir una nova etapa il·lusionant. Jo estic aquí. Que tinguem, tots plegats, un bon 2021!
